Crec que treballar l’habilitat mental no és suficient com per a ser una persona completa

Si hagués de descriure el concepte d’altes capacitats, per a mi seria una ventatge de partida. És un fet que no he treballat, i no és pas cap mèrit meu, però sí que m’ha estat de molta ajuda al llarg de la meva vida. Quan era petita ja destacava entre els altres, m’avorria molt fàcilment, i a la guarderia ja era capaç de llegir titulars del diari. Quan vaig començar educació infantil, mentre que els meus companys aprenien les lletres jo pujava un parell de cursos i feia activitats de legir i escriure. A arrel d’això em van fer les proves de QI, però al ser tan petita no estaven fetes a mesura i els resultats no eren conclusius. De qualsevol manera, eren increíblement alts, i al portar-los a l’escola a primer de primària, aquesta em va oferir la possibilitat de pujar de curs. Com suposo que els passarà a tots aquells que tenen altes capacitats, per aquella època jo només volia ser una nena “normal”. El fet de ser tan intel·ligent havia causat que a alguns nens els caigués malament, i pel moment això em feia passar-ho molt malament. Jo sempre he estat molt altruista, i sempre que puc ajudo als altres, però quan provava de fer-ho a l’escola es veia com si anés de superior, i em va causar molts problemes. Però també tenia un grup d’amics molt propers, amb qui em sentia molt còmode, i em feia por abandonar aquella seguretat i intentar integrar-me a un grup en el qual podia trobar-me amb els mateixos problemes anteriors. Així que vaig dir que no volia pujar de curs, tant pels amics que tenia com per la por de no fer-ne.
Un altre aspecte que mai m’ha interessat eren classes extra. Ni de matemàtiques, ni d’anglés. Fora de l’escola em vaig centrar en els esports, que feia patinatge, natació i voleibol, en el piano, del qual vaig anar a classes durant vuit anys i en llegir, que era la meva gran passió. Jo crec que treballar l’habilitat mental no és suficient com per a ser una persona completa, i tenir aquest factor assolit amb facilitat em va permetre centrar-me en crèixer com a esportista i música.
I sí, sempre he estat la llesta de la classe, però el fet de ser una persona molt oberta i social, i que mai he dedicat tot el meu temps als estudis, m’ha evitat a partir de certa edat evitar possibles mals tractes.
Així doncs, jo diria que s’ha d’aprendre a acceptar aquestes característiques que ens fan diferents, i que a vegades s’han de dissimular per a integrar-se millor, o simplement no vantar-se’n.
Tot i això, si pogués triar, no voldria ser una nena “normal”, perquè tot el que m’han aportat les altes capacitats (la manera de veure el món, més oberta; les experiències viscudes que m’han fet crèixer com a persona; i la oportunitat que he tingut fins ara de no enfocar tots els meus esforços envers els estudis) no ho hauria tingut de cap altra manera.

-Q. Ruhí-



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *