Crec que treballar l’habilitat mental no és suficient com per a ser una persona completa

Si hagués de descriure el concepte d’altes capacitats, per a mi seria una ventatge de partida. És un fet que no he treballat, i no és pas cap mèrit meu, però sí que m’ha estat de molta ajuda al llarg de la meva vida. Quan era petita ja destacava entre els altres, m’avorria molt fàcilment, i a la guarderia ja era capaç de llegir titulars del diari. Quan vaig començar educació infantil, mentre que els meus companys aprenien les lletres jo pujava un parell de cursos i feia activitats de legir i escriure. A arrel d’això em van fer les proves de QI, però al ser tan petita no estaven fetes a mesura i els resultats no eren conclusius. De qualsevol manera, eren increíblement alts, i al portar-los a l’escola a primer de primària, aquesta em va oferir la possibilitat de pujar de curs. Com suposo que els passarà a tots aquells que tenen altes capacitats, per aquella època jo només volia ser una nena “normal”. El fet de ser tan intel·ligent havia causat que a alguns nens els caigués malament, i pel moment això em feia passar-ho molt malament. Jo sempre he estat molt altruista, i sempre que puc ajudo als altres, però quan provava de fer-ho a l’escola es veia com si anés de superior, i em va causar molts problemes. Però també tenia un grup d’amics molt propers, amb qui em sentia molt còmode, i em feia por abandonar aquella seguretat i intentar integrar-me a un grup en el qual podia trobar-me amb els mateixos problemes anteriors. Així que vaig dir que no volia pujar de curs, tant pels amics que tenia com per la por de no fer-ne.
Un altre aspecte que mai m’ha interessat eren classes extra. Ni de matemàtiques, ni d’anglés. Fora de l’escola em vaig centrar en els esports, que feia patinatge, natació i voleibol, en el piano, del qual vaig anar a classes durant vuit anys i en llegir, que era la meva gran passió. Jo crec que treballar l’habilitat mental no és suficient com per a ser una persona completa, i tenir aquest factor assolit amb facilitat em va permetre centrar-me en crèixer com a esportista i música.
I sí, sempre he estat la llesta de la classe, però el fet de ser una persona molt oberta i social, i que mai he dedicat tot el meu temps als estudis, m’ha evitat a partir de certa edat evitar possibles mals tractes.
Així doncs, jo diria que s’ha d’aprendre a acceptar aquestes característiques que ens fan diferents, i que a vegades s’han de dissimular per a integrar-se millor, o simplement no vantar-se’n.
Tot i això, si pogués triar, no voldria ser una nena “normal”, perquè tot el que m’han aportat les altes capacitats (la manera de veure el món, més oberta; les experiències viscudes que m’han fet crèixer com a persona; i la oportunitat que he tingut fins ara de no enfocar tots els meus esforços envers els estudis) no ho hauria tingut de cap altra manera.

-Q. Ruhí-



Tots els canvis que hi ha hagut en el meu currículum i expedient, han ajudat poc a poc, a construir la persona que sóc ara

Sempre havia tingut la sensació de no pertànyer a cap grup, anés amb qui anés no em sentia còmoda a l’escola. Fora daquesta, tenia les tardes plenes d’activitats extraescolars que m’ajudaven a satisfer el meu desig constant d’aprenentatge.

Moltes vegades, els meus pares m’han explicat que el primer dia de classe a P-3, tots els nens entraven plorant perquè no es volien quedar a l’escola. Jo en canvi, vaig sortir plorant perquè no en volia marxar. Suposo que tant pels mestres com pels meus pares va ser una situació curiosa, però no li van donar més importància. Amb el pas dels anys, era una persona a qui li agradava aprendre i fer moltes activitats, però en teoria tot seguia normal, a P-4, em van ensenyar a llegir, i en vaig aprendre amb força facilitat, recordo que sempre llegia La ploma vermella de l’índi.

Poc a poc, veia com cada vegada em motivaven menys les feines de classe, i jo sola em busca activitats que em permetessin avançar, veia que cada vegada perdia més el temps. Finalment, a teercer de primària, em van fer les probes d’altes capacitats,i després, a quart, l’escola va proposar una acceleració que els meus pares i jo vam acceptar.

A partir d’aquestmoment, tot va canviar molt. Ja no m’aburria tant a les classes, i a més, en algunes assignatures em donaven feines extres per fer. Podia trobar dins les pròpies assignatures feines que em motivessin a seguir aprenent.

Amb el pas dels anys, he anat aprenent moltes coses sobre la maenra de ser, i he après a acceptar les meves diferències, i he vist que, moltes de les característiques que per a algun son qualitats, si no les controles poden acabar sent les teves pitjors enemigues. M’ha costat molt temps aprendre valorar positivament les diferents característiques de tots els membres d’un grup, i poder organitzar la forma de treballar a partir d’aquí.

Ara, vist amb perspectiva puc dir que tots els canvis que hi ha hagut en el meu currículum i expedient, han ajudat poc a poc, a construir la persona que sóc ara.

-J. Gras-



És fàcil adaptar-se al sistema escolar el que s’ha de procurar és no caure en la llei del mínim esforç

Em dic Gerard tinc 14 anys, vaig a 3r d’ESO i tinc altes capacitats.
A segon de primària la psicopedagoga de l’escola ens va treure a mi i més gent fora de classe per fer-nos unes proves, aquestes proves es van repetir a 4t i 6è (a mesura que van passar els anys erem menys els que fèiem les proves). A part d’aquestes proves tot ha estat normal anem fent tots al mateix ritme, potser t’exigeixen una mica més per què els professors són conscients de les teves capacitats però tampoc hi ha gaire diferencia.
El meu problema comença cap a 4t de primària, els cursos anteriors els vaig trobar bastant fàcils, llavors veia que fent el mínim ja me’n sortia i així vaig seguir. A mesura que pujàvem cursos més baixaven les notes i ara estic intentant tornar a recuperar tot el perdut prèviament, es a dir la comoditat de treure bones notes.
En resum que és fàcil adaptar-se al sistema escolar el que s’ha de procurar és no caure en la llei del mínim esforç.

-G. Gras-