Crec que treballar l’habilitat mental no és suficient com per a ser una persona completa

Si hagués de descriure el concepte d’altes capacitats, per a mi seria una ventatge de partida. És un fet que no he treballat, i no és pas cap mèrit meu, però sí que m’ha estat de molta ajuda al llarg de la meva vida. Quan era petita ja destacava entre els altres, m’avorria molt fàcilment, i a la guarderia ja era capaç de llegir titulars del diari. Quan vaig començar educació infantil, mentre que els meus companys aprenien les lletres jo pujava un parell de cursos i feia activitats de legir i escriure. A arrel d’això em van fer les proves de QI, però al ser tan petita no estaven fetes a mesura i els resultats no eren conclusius. De qualsevol manera, eren increíblement alts, i al portar-los a l’escola a primer de primària, aquesta em va oferir la possibilitat de pujar de curs. Com suposo que els passarà a tots aquells que tenen altes capacitats, per aquella època jo només volia ser una nena “normal”. El fet de ser tan intel·ligent havia causat que a alguns nens els caigués malament, i pel moment això em feia passar-ho molt malament. Jo sempre he estat molt altruista, i sempre que puc ajudo als altres, però quan provava de fer-ho a l’escola es veia com si anés de superior, i em va causar molts problemes. Però també tenia un grup d’amics molt propers, amb qui em sentia molt còmode, i em feia por abandonar aquella seguretat i intentar integrar-me a un grup en el qual podia trobar-me amb els mateixos problemes anteriors. Així que vaig dir que no volia pujar de curs, tant pels amics que tenia com per la por de no fer-ne.
Un altre aspecte que mai m’ha interessat eren classes extra. Ni de matemàtiques, ni d’anglés. Fora de l’escola em vaig centrar en els esports, que feia patinatge, natació i voleibol, en el piano, del qual vaig anar a classes durant vuit anys i en llegir, que era la meva gran passió. Jo crec que treballar l’habilitat mental no és suficient com per a ser una persona completa, i tenir aquest factor assolit amb facilitat em va permetre centrar-me en crèixer com a esportista i música.
I sí, sempre he estat la llesta de la classe, però el fet de ser una persona molt oberta i social, i que mai he dedicat tot el meu temps als estudis, m’ha evitat a partir de certa edat evitar possibles mals tractes.
Així doncs, jo diria que s’ha d’aprendre a acceptar aquestes característiques que ens fan diferents, i que a vegades s’han de dissimular per a integrar-se millor, o simplement no vantar-se’n.
Tot i això, si pogués triar, no voldria ser una nena “normal”, perquè tot el que m’han aportat les altes capacitats (la manera de veure el món, més oberta; les experiències viscudes que m’han fet crèixer com a persona; i la oportunitat que he tingut fins ara de no enfocar tots els meus esforços envers els estudis) no ho hauria tingut de cap altra manera.

-Q. Ruhí-



Tots els canvis que hi ha hagut en el meu currículum i expedient, han ajudat poc a poc, a construir la persona que sóc ara

Sempre havia tingut la sensació de no pertànyer a cap grup, anés amb qui anés no em sentia còmoda a l’escola. Fora daquesta, tenia les tardes plenes d’activitats extraescolars que m’ajudaven a satisfer el meu desig constant d’aprenentatge.

Moltes vegades, els meus pares m’han explicat que el primer dia de classe a P-3, tots els nens entraven plorant perquè no es volien quedar a l’escola. Jo en canvi, vaig sortir plorant perquè no en volia marxar. Suposo que tant pels mestres com pels meus pares va ser una situació curiosa, però no li van donar més importància. Amb el pas dels anys, era una persona a qui li agradava aprendre i fer moltes activitats, però en teoria tot seguia normal, a P-4, em van ensenyar a llegir, i en vaig aprendre amb força facilitat, recordo que sempre llegia La ploma vermella de l’índi.

Poc a poc, veia com cada vegada em motivaven menys les feines de classe, i jo sola em busca activitats que em permetessin avançar, veia que cada vegada perdia més el temps. Finalment, a teercer de primària, em van fer les probes d’altes capacitats,i després, a quart, l’escola va proposar una acceleració que els meus pares i jo vam acceptar.

A partir d’aquestmoment, tot va canviar molt. Ja no m’aburria tant a les classes, i a més, en algunes assignatures em donaven feines extres per fer. Podia trobar dins les pròpies assignatures feines que em motivessin a seguir aprenent.

Amb el pas dels anys, he anat aprenent moltes coses sobre la maenra de ser, i he après a acceptar les meves diferències, i he vist que, moltes de les característiques que per a algun son qualitats, si no les controles poden acabar sent les teves pitjors enemigues. M’ha costat molt temps aprendre valorar positivament les diferents característiques de tots els membres d’un grup, i poder organitzar la forma de treballar a partir d’aquí.

Ara, vist amb perspectiva puc dir que tots els canvis que hi ha hagut en el meu currículum i expedient, han ajudat poc a poc, a construir la persona que sóc ara.

-J. Gras-



És fàcil adaptar-se al sistema escolar el que s’ha de procurar és no caure en la llei del mínim esforç

Em dic Gerard tinc 14 anys, vaig a 3r d’ESO i tinc altes capacitats.
A segon de primària la psicopedagoga de l’escola ens va treure a mi i més gent fora de classe per fer-nos unes proves, aquestes proves es van repetir a 4t i 6è (a mesura que van passar els anys erem menys els que fèiem les proves). A part d’aquestes proves tot ha estat normal anem fent tots al mateix ritme, potser t’exigeixen una mica més per què els professors són conscients de les teves capacitats però tampoc hi ha gaire diferencia.
El meu problema comença cap a 4t de primària, els cursos anteriors els vaig trobar bastant fàcils, llavors veia que fent el mínim ja me’n sortia i així vaig seguir. A mesura que pujàvem cursos més baixaven les notes i ara estic intentant tornar a recuperar tot el perdut prèviament, es a dir la comoditat de treure bones notes.
En resum que és fàcil adaptar-se al sistema escolar el que s’ha de procurar és no caure en la llei del mínim esforç.

-G. Gras-



Em tractaven com una més de la massa, però m’etiquetaven sota el nom d’altes capacitats

Sempre s’ha dit que l’escola ha de ser inclusiva i que tothom ha de poder trobar el seu lloc. Jo encara busco el meu lloc.
És cert que tenir altes capacitats facilita els estudis moltes vegades, però no per això deixes de necessitar l’atenció dels professors o els companys.

Quan el temari era nou no hi havia cap problema perquè la descoberta i la curiositat han estat sempre un dels meus motors. Però cada vegada que havia de repetir un exercici que ja tenia assolit era una pèrdua de temps per a mi i se’m feia molt avorrit.

Si em queixava em donaven feines per fer fora de classe que m’havien de permetre “anar més enllà”. El problema era que enlloc de ser feina substitutòria de la repetitiva, era feina per fer a més de la que tenia tothom, la qual cosa solucionava poc el problema i, fins i tot, l’empitjorava perquè m’omplia més l’horari extraescolar que ja era força apretat. Si no em queixava em posaven sovint a última fila ja que, segons l’escola, no tenia dificultats per seguir la classe i dedicava gran part de les hores a ajudar els meus companys. Els companys tampoc van ajudar gaire, ja que molts només es preocupaven per mi per motius acadèmics, i d’altres, sense mala fe, m’acabaven perjudicant en els treballs en grup.

Sempre he treballat el millor que he pogut, però sé que l’escola no m’ha estat sempre favorable. Mentre ajudaven a la gent amb més dificultats a mi em tractaven com una més de la massa, però m’etiquetaven sota el nom d’altes capacitats. Si tots som tan diferents, perquè tracten als alumnes amb altes capacitats com si fossin com la resta? El sistema educatiu té un repte pendent amb nosaltres, perquè és cert que tenim menys dificultats pels estudis, però tenim altres inquietuds que no es poden ignorar.

-M. Vila-

El Kumon, l’anglès extraescolar i l’esport en general van estar durant molts anys la meva font de motivació principal

Reconec que en molts àmbits és una gran sort el fet de tenir altes capacitats, però alhora és un fet que duu molta frustració en certs moments. El fet d’estudiar de pressa, la memòria fotogràfica o la facilitat pels nombres ajuden molt. Tanmateix, no sempre és fàcil, especialment quan ets petit i no ets conscient de les coses que passen, el fet de percebre que hi ha coses que fas diferent a la resta. Quan ets petit el que vols (o almenys el que volia jo) era ser com els altres, tenir amics, passar-m’ho bé. Però això és difícil d’aconseguir quan ja amb 3 anys el professor no et deixa participar en alguns jocs perquè considera que els resols massa de pressa, tant per tu com per la resta de nens. De tota manera, no em puc queixar de les meves relacions socials, i puc dir que sempre he tingut amics al meu costat.
Amb 5 anys, i veient els meus pares que em motivaven molt les matemàtiques, em van apuntar a una escola, Kumon, en la qual havia de fer cada dia de l’any alguns exercicis. Això que per molta gent seria terrible, a mi m’encantava. M’hi vaig passar més de vuit anys. Una cosa que sempre han buscat els meus pares ha estat mantenir sempre la motivació fent més activitats, ja que l’escola, ja no em motivava més enllà de mantenir les notes altes que sempre havia tret. El Kumon, l’anglès extraescolar i l’esport en general van estar durant molts anys la meva font de motivació principal, i els hi haig d’estar molt agraït.
A sisè de primària, vaig tenir una professora que em va ajudar molt amb aquest tema, i cap a finals d’any em van fer una prova d’intel·ligència austera i curta, en la qual van sortir uns resultats, segons em van dir, sorprenentment alts. Tanmateix, la manca de capacitat de l’escola de gestionar un cas com el meu, van fer que es quedés així, com una simple prova. No em van arribar a fer en cap moment un pla individualitzat.
No va ser fins a segon de la ESO, que impulsat per la meva professora del Kumon vaig fer la prova del WISC. També van sortir uns resultats molt alts, i vaig fer quatre sessions més de proves d’intel·ligència. Al final es van confirmar les altes capacitats. Va ser llavors que l’escola va començar a oferir-me plans d’estudi més individualitzats, fins i tot va arribar a sonar el fet de saltar de curs. Tot i això, mai em vaig arribar a sentir recolzat, i va ser llavors quan vaig decidir canviar a tercer per anar a Aula, escola en la qual es feien les beques Cellex, objectiu que m’havia posat.
El canvi va ser immillorable. De cop em vaig sentir en un ambient en el que m’ajudaven a explotar les meves ganes de competir i millorar. Durant dos anys he pogut participar en molts concursos proposats per l’escola, que certament m’ha ajudat molt. Gràcies a això vaig poder anar més preparat per fer l’examen d’admissió a les beques, fet que em va ajudar molt. Vaig aconseguir la beca i així poder continuar a Aula, a on m’esperen dos anys més durs però motivadors.

 

-A. López-