QUÈ SÓN LES ALTES CAPACITATS?

En aquesta pàgina hi pots trobar gran part del meu treball teòric, que presenta, en un principi, la definició que he elaborat d’altes capacitats, i els subtipus que poden presentar aquestes.

Després, hi podras trobar també, diferents models i teories desenvolupades per grans estudiosos del tema, que han fet que arribem a entendre avui en dia com són les altes capacitats, i les dierencies principals que presenten respecte el que és més habitual trobar.

Cal tenir en compte, que algunes d’aquestes teories fa més d’un segle que es van desenvolupar, i per tant, certs descobriments o altres estudis que les podrien complementar encara no s’havien escrit, i per tant, no es van poder utilitzar.

El concepte altes capacitats té unes definicions amb matisos, depenent de la font consultada, però tots ells conflueixen en un punt.

La meva definició d’altes capacitats:

Una persona amb altes capacitats té unes característiques cognitives que difereixen lleugerament de les que té la major part de la població. El que acostuma a passar amb aquestes persones, és que demostren respostes notablement elevades, o si més no, el potencial necessari per aconseguir-les si ho comparem amb altres persones de la seva mateixa edat. Això és degut al gran potencial intel·lectual que presenten i a capacitats per a l’aprenentatge molt superiors.

Una altra de les característiques que presenten les altes capacitats és que es poden donar en qualsevol individu, independentment de la seva classe social, raça o regió de procedència. Al tractar-se d’un potencial, el podem trobar a tot el món, però és necessari un recolzament per part de l’entorn perquè aquest potencial pugui assolir el seu màxim nivell.

Les altes capacitats poden presentar petites variants, com serien les següents:

Superdotació

La superdotació mostra nivell elevat de desenvolupament en tots els àmbits, i per tant, una gran flexibilitat a l’hora d’analitzar i processar informació. Aquesta característica els permet una assimilació més ràpida del coneixement i un aprofundiment superior al que aconseguirà la resta de la població de la mateixa edat.

Fins fa uns anys, es creia que una persona superdotada només necessitava treure una puntuació igual o superior a 130 en un test de coeficient intel·lectual, però posteriorment s’ha modificat aquest paràmetre i, en l’actualitat, l’alta creativitat i la perseverança en la feina són imprescindibles per a considerar la superdotació.

Talent

Una persona talentosa ho pot ser de forma simple o complexa.

Un talent simple es considera quan la persona en concret destaca en un àmbit específic, però en la resta d’aspectes, les seves capacitats es troben dins la mitjana o fins i tot poden arribar a ser deficitàries.

Un talent complexa, en canvi, destaca en més d’un àmbit, però no arriba a complir tots els requisits per ser considerat superdotació.

  • És important destacar, que els talents acadèmics complexes (destaquen en els aspectes determinats per la taxonomia de Bloom) són difícils de detectar, i moltes vegades es poden confondre amb la superdotació si només es basen els resultats obtinguts en un test de coeficient.

 Precocitat

La precocitat només es pot donar en nens i adolescents, ja que no es tracta d’unes capacitats més elevades en una o més àrees, sinó que en la precocitat parlem d’un alt desenvolupament de certes capacitats de forma més prematura al que seria habitual per a una etapa de creixement. Aquesta característica desapareix quan la persona assoleix la maduresa intel·lectual, aproximadament entre els dotze i els tretze anys.

Per tant, durant els primers anys presentarà característiques típiques de superdotació o talent, però posteriorment l’adquisició de coneixements seguirà el curs habitual.

 

Teories clàssiques:

Hi ha diferents models clàssics per entendre el que són les altes capacitats, però tots tenen els mateixos punts en comú.

Quan parlem de teories com les que van elaborar Cattell, Galton o Binet, ens centrem en un estudi basat únicament en tests psicotècnics i en els seus resultats.

Aquests estudis van aparèixer quan el terme altes capacitats encara no existia, només es diferenciava a la gent superdotada, però igualment, això donava lloc a confusions.

Es detectaven com a persones amb altes capacitats aquells amb talents acadèmics, i en canvi, no se’n detectaven d’altres, que no destacaven en aquells camps que s’estudiaven.

Amb el temps s’han estudiat totes aquestes teories i, en termes generals, són les bases de totes les que s’han desenvolupat posteriorment, ja que el punt en comú que tenen totes és que: per a detectar a algú amb altes capacitats és imprescindible un coeficient intel·lectual elevat.

Entre les teories clàssiques la més coneguda és la de Binet, concretament la seva tercera revisió d’aquesta, que rep el sobrenom de Stanford-Binet, ja que va ser en aquesta universitat on es va desenvolupar:

 

Escala Stanford-Binet

Binet, és un investigador de gran rellevància en l’estudi de les altes capacitats, ja que va idear un model d’escala que permetés calcular el coeficient intel·lectual de les persones, i va donar els primers passos en l’estudi de la intel·ligència humana en general.

El seu treball més conegut és “l’escala Binet”, que al llarg dels anys s’ha utilitzat com a base per trobar noves formes de quantificar la intel·ligència. La revisió més coneguda d’aquesta escala és la tercera, anomenada Stanford-Binet, i és la teoria de la qual parlarem.

L’escala Binet consta d’una sèrie de tests3, 54 en total, dirigits a poder desxifrar la intel·ligència natural, sense contemplar, en cap cas, coneixements que es puguin adquirir en l’educació escolar o qualsevol altre aspecte en que la pràctica ens permeti millorar.

En el test, les preguntes estan ordenades segons la seva dificultat, i per tant, en va dissenyar de diferents, que anaven dirigits a diferents rangs d’edat, fent proves amb nens d’intel·ligència mitjana, i veient que tres quarts dels avaluats el superaven. Per a cada rang d’edat va dissenyar preguntes per obtenir cinc tipus de test diferents, excepte per als quatre anys, on només en va obtenir quatre. El que volia aconseguir amb aquests diferents models, era avaluar tots els tipus d’intel·ligència, ja que Binet, no l’entenia com homogènia, sinó que, depenent del subjecte estudiat, es podien apreciar canvis en els diferents camps estudiats.

Els noms dels tests no tenen res a veure amb el que s’estudia en cada moment, però Binet en va estudiar les respostes, per a poder-ne extreure conclusions sobre el funcionament psicològic, és a dir, el nom del test descriu de forma sintètica la prova, però en cap cas ens indica què es vol avaluar amb la mateixa.

El funcionament de la prova, es basa en començar des de baix, i anar responent a totes les qüestions, fins que les respostes siguin errònies o inexistents. En el moment en que es dóna aquest fet, es mira l’edat a la que pertanyen aquestes preguntes, i per tant, sabrem l’edat mental del subjecte estudiat. Si l’edat mental correspon a la biològica, serà estàndard, si és menor, tindrà un retard, i si és major, seran detectades unes altes capacitats.

Les principals diferències entre aquest test i els pocs desenvolupats anteriorment, es troben en marcar algunes franges d’edat com a referència, i a partir d’aquest punt, detectar anomalies. A més, es centra en processos mentals simples, no en els més complexes i complicats d’avaluar, en què es centraven els tests anteriors i, finalment, intenta determinar un nivell general d’intel·ligència i no mesurar els diferents paràmetres per separat.

Les ampliacions fetes actualment, són degudes als avenços científics i a la correcció d’alguns paràmetres, com per exemple, els talents. Amb l’escala Binet, no se’ns permeten detectar talents artístics o emocionals, ja que es centra en la intel·ligència general, i es dirigeix als processos mentals més quotidians.

 

Teories basades en el rendiment:

Les teories basades en el rendiment consideren els diferents models de superdotació, en funció de proves i conceptes que podem valorar, de forma totalment objectiva. Per tant, tenen una base fonamentalment científica.

Es centren en potenciar el rendiment, i en la importància d’una detecció continuada, per poder aconseguir el major rendiment possible.

Un punt a destacar d’aquestes teories és que consideren la creativitat com un tret imprescindible, però sempre independent a la intel·ligència que es podria mesurar per tests psicomètrics. Això és així perquè, en el moment d’elaborar aquestes teories, no es tenia tant coneixement de la intel·ligència humana i per tant, els diagnòstics de superdotació o talent, es basaven únicament en el coeficient intel·lectual.

Els tres anells de Renzulli

La teoria dels tres anells va ser proposada per Joseph Renzulli, i el que intenta és reflexar les principals dimensions de la productivitat creativa del cervell humà.

S’anomena la teoria dels tres anells per la representació que Renzulli en va fer. Consta de tres cercles que comparteixen part de la seva àrea i que contenen tres conceptes fonamentals per a entendre la intel·ligència com Renzulli. Els conceptes son:

  • Altes capacitats intel·lectuals
  • Creativitat
  • Implicació en la tasca

Mostra la superposició dels tres cercles, com els diferents atributs que ha de presentar algú per ser considerat d’altes capacitats

 

Aquests tres conceptes i la relació amb parts específiques del comportament humà determinarien, segons Renzulli, l’existència de les altes capacitats, ja que es requereix una interacció constant entre la personalitat i els factors de l’entorn per a que els tres cercles conflueixin en algun punt.

Per tant, no existeix un sol criteri per definir que una persona sigui superdotada o no, la presència de només un d’aquests trets diferenciadors no comporta la detecció d’unes altes capacitats de forma automàtica, per fer aquest diagnòstic, caldria que reflexés la presència de les tres característiques a la vegada.

És en el punt de coincidència dels tres tests on poden aparèixer errors de diagnòstic, ja que, en certs casos, pot ser difícil diferenciar indicis de la manifestació d’una característica de forma més concreta.

El resultat d’aquestes altes capacitats, es veurà clarament afectat pels diferents nivells en que es trobin presents els tres elements. Ja que com ell mateix deia, ”La història no recorda a aquells que només van obtenir puntuacions elevades de CI que van aprendre bé les seves lliçons.”

Segons Renzulli, un cop s’han detectat les altes capacitats, s’ha de diferenciar entre superdotació o talent, i això és possible gràcies a la gestió de la informació sobre les capacitats intel·lectuals de cada persona.

  • Superdotació: la persona en qüestió té intel·ligències generals, o intel·ligències específiques, però que es poden aplicar a diferents dimensions d’un mateix camp.

Aquestes habilitats proporcionen la capacitat de processar la informació i donar resposta a un estímul de manera ràpida, i sobretot, podent fer ús del pensament abstracte, essent capaç de relacionar conceptes que, aparentment, es troben molt lluny l’un de l’altre.

  • Talents: expressen una facilitat especial per a alguna de les habilitats humanes més quotidianes. Cadascuna d’aquestes habilitats, es pot dividir en altres d’encara més específiques, i en alguns casos (com per exemple les matemàtiques o la química), aquests talents acostumen a estar molt relacionats amb la superdotació.

Són difícils de detectar en general, ja que moltes vegades els tests psicomètrics per a la mesura del coeficient intel·lectual no poden destacar aquests talents. En casos així, cal dur a terme una investigació més llarga on un expert en el camp haurà de fer observacions regulars sobre el comportament de la persona.

Per tant, la definició de Renzulli de superdotació i talent són similars a les que s’utilitzen en l’actualitat, a excepció d’alguns matisos, però en la seva teoria es troben ambdós dins el mateix concepte. A més a més, també considerarà altes capacitats intel·lectuals tots aquells potencials que es puguin detectar en qualsevol de les àrees a les que ens hem referit anteriorment.

 

Per tal que totes aquestes persones se sentin acompanyades al llarg del seu procés d’aprenentatge, Renzulli també sosté que no s’han de tenir en compte els resultats acadèmics de forma numèrica.

Saber si una persona té altes capacitats i ajudar-la a desenvolupar-les no és nomes una qüestió de resultats acadèmics, sinó de les puntuacions obtingudes en els diferents tests.

Aquestes situacions es donen perquè, en la majoria de sistemes educatius, la part acadèmica està molt reforçada, però en pocs casos es té en compte la creativitat i el potencial del què ens parla la teoria dels tres anells.

Pel que fa al compromís amb les diferents tasques, se sap que el principal element per arribar-hi és la motivació, que ha de venir per part de la persona. La tasca ha de tenir la funció d’estímul que provoqui una determinada resposta en la persona, segons diu Renzulli. Moltes vegades, la fascinació per un tema concret o una acció, també pot iniciar aquesta resposta, però de qualsevol manera, l’interès ha de ser-hi present.

Si la motivació és extrínseca, sovint prenent forma de recompensa (ja sigui monetària, material,…) la persona pot perdre el sentit d’autonomia amb el que havia començat. A l’hora, però, també es pot percebre aquesta recompensa com un desafiament i per tant, utilitzar-la com a al·licient, forçant la creativitat.

Per tant, si ja hi ha una part de motivació intrínseca, de la mateixa persona, aquest reforç positiu pot complementar la primera. Si no es parteix d’aquesta motivació inicial, igualment, caldrà reavaluar la situació.

Finalment, pel que fa a la creativitat, podem dir que per tal de detectar unes altes capacitats segons Renzulli s’han de demostrar diferents aspectes:

  1. Originalitat de pensament.
  2. Ingenuïtat constructiva
  3. Habilitat per abandonar els estàndards i les lleis establertes, però sempre amb una mesura clara de la realitat.
  4. Coneixements mínims sobre el projecte que es vulgui realitzar

Per tant, l’explicació més general que Renzulli fa del concepte altes capacitats, després d’una sèrie d’estudis realitzats a partir de la seva teoria, és que moltes vegades una persona que tregui puntuacions per sobre del 5% en dos dels camps estudiats, però tingui poca creativitat, serà considerada amb menys capacitat, que algú que tingui puntuacions per sobre el 15% en les tres àrees avaluades.

De tota manera, Renzulli assenyala que fa relativament poc que s’estudien les altes capacitats, i encara fa menys, que s’intenta potenciar als estudiants amb aquestes característiques, per tant creu que ens els propers anys pot canviar molt la situació de les altes capacitats en les diferents investigacions.

La teoria de Gagné

Gagné proposa una diferenciació clara entre els talents i la superdotació, una idea molt novedosa a mitjans del segle passat, ja que ambdós termes s’havien utilitzat indistintament fins a l’època.

En alguns punts, aquesta teoria ha estat vista com una extensió del model de Renzulli sobre els tres anells, ja que segons Gagné, si un infant mostra signes de potencial, però no els utilitza, no pot ser considerat superdotat.

Un cop es mostren els potencials, són necessaris uns catalitzadors que posin en marxa el procés d’aprenentatge pel qual aquesta persona convertirà els potencials en talents. És per això, que la seva trajectòria vital el durà a dominar algunes de les seves habilitats més que unes altres.

Gagné és de l’opinió que una intervenció per part de la pròpia persona o d’un membre de l’entorn, pot situar a l’estudiant en un camí dirigit a perfeccionar algunes de les seves capacitats.

La definició de superdotació que proposa Gagné és que aquesta és una habilitat o un potencial, i en canvi, un talent és el producte o el resultat que s’obté al treballar una habilitat de les anteriorment mencionades.

Per tant, segons ell, moltes persones tenen habilitats específiques, però no tothom mostra l’habilitat de millorar-les a partir de treballar. També creu que molts nens superdotats necessiten menys guies de les que se’ls proposen moltes vegades per arribar a desenvolupar en totalitat el seu talent, ja que mitjançant vies pròpies, podrien arribar a conclusions diferents.

D’acord amb l’opinió de Gagné, les capacitats naturals no són innates, sinó que es desenvolupen al llarg de la vida de cada persona (tot i que en major eficàcia durant els primers anys, ja que poc aprenentatge sistemàtic, s’està convertint en un talent específic), igualment, existeixen les capacitats naturals destacades. Això, pel que fa als dons, ja que respecte els talents, Gagné en presenta aproximadament trenta, que poden aparèixer en major o menor número, i amb totes les combinacions possibles, depenent de la persona.

És per això, que la teoria defensa que tothom té algun talent, encara que pot arribar a no manifestar-se mai, si no s’arriba a la fase de convertir-lo en un aprenentatge sistemàtic, per tant, no pot definir un valor exacte a partir del qual algú sigui talentós o superdotat, ja que caldria estudiar la persona de forma exhaustiva durant anys.

 

Models basats en el desenvolupament cognitiu:

Les teories dels processos cognitius posen especial èmfasi en el funcionament del mapa mental de les persones amb altes capacitats. Distingeixen moltes vegades entre dos nivells jeràrquics, els estímuls sensorials i una posterior execució de la resposta.

Es basa en la interacció de diferents processos de raonament en la resolució de problemes que ens permeten construir models mentals molt diferents.

El model de Howard Gardner

Howard Gardner va publicar el seu llibre Estructura de la ment on explica la seva teoria d’intel·ligències múltiples, que van més enllà de la mesura quantitativa de la intel·ligència. El que fa Gardner és definir set àrees de talent específic, referides a diferents parts del coneixement inter i intrapersonal.

Segons Gardner, la intel·ligència d’un individu, a part de tenir diferents àrees, amb diferents graus de desenvolupament, també depèn d’un potencial biopsicològic, producte de l’herència genètica. Pel que fa a aquesta característica, la senyala com a important ja que el potencial biopsicològic es manifestarà en qualsevol lloc, independentment de les situacions externes, com pot ser el tipus d’educació rebuda o el lloc de procedència.

En aquest cas, descriu els talents com un índex elevat en una àrea de creativitat, en canvi, proposa també la prodigiositat com a un talent molt extrem, que pot ser que perduri, o que acabi després de la infància (en aquest cas l’anomenaríem precocitat).

Per altra banda, ens presenta el concepte d’expert, que no depèn del potencial biopsicològic, sinó que és aquell que arriba a dominar una especialitat, independentment de com hi hagi arribat. Segurament, un talent d’una àrea concreta arribarà abans al nivell d’expert que algú que no tingui aquest talent, però no per això tindrà més límits en el grau de coneixement, això si, requerirà de més esforç.

Els genis són experts amb nivells molt alts de creativitat, que utilitzen vies de coneixement novedoses. És un terme que es pot utilitzar en tots aquells que han fet descobriments que han permès avenços transcendentals de forma universal. Els descobriments dels genis, en diferents àrees, formen una base sobre la que es fonamentaran els nous descobriments dels qui vulguin investigar el tema. Com major sigui la contribució universal del geni, major es considerarà també la seva genialitat.

En el seu moment, Howard Gardner va ser pioner en diferenciar les diverses manifestacions de l’excepcionalitat amb tot detall, podent ajudar així, a desenvolupar mètodes d’aprenentatge que poguessin fonamentar l’atenció a la diversitat, donant més eines a educadors que fins al moment, no tenien cap mètode de diferenciació entre tots els seus alumnes.

A més, Gardner defensa que, amb els seus mètodes, qualsevol pot assolir el màxim desenvolupament de la seva intel·ligència, i augmentar les seves possibilitats d’èxit, ja sigui en la vida laboral, o en la vida personal.

 El model de Sternberg

El model interpretatiu de la superdotació elaborat per Sternberg és la teoria triàrquica, on defensa que els models més tradicionals no tenen en compte l’ús que es fa de la intel·ligència com a tal. Moltes vegades, es separa la intel·ligència i el seu funcionament de la interacció que aquesta té amb la realitat.

La definició d’intel·ligència, per a Sternberg, és tot el què fem de forma conscient per adaptar-nos a l’entorn i poder predir-ne els canvis, i participar activament dels mateixos. Es tracta de les capacitats necessàries per a resoldre diferents problemes, ja siguin quotidians o de caire més abstracte.

Per tant, Sternberg veu la intel·ligència com una unitat immodificable, i en la teoria triàrquica la divideix en tres branques diferents.

  • Intel·ligència analítica: pretén explicar tots aquells mecanismes interns que fan que qualsevol persona pugui tenir una forma d’actuar intel·ligent. Per tant, parlarem dels components bàsics per a poder processar la informació.
  • Aprendre a fer les coses
  • Planificar el què cal fer
  • Saber com fer les coses

Aquests metacomponents destaquen pel seu caràcter interactiu i, per tant, no es poden mesurar de forma independent, ni treballar en el seu desenvolupament per separat.

Segons Sternberg, el que diferencia als superdotats de la resta de persones, és que l’execució d’aquests metacomponents juntament amb la seva combinació és més eficaç.

Pel que fa als components de rendiment, els superdotats destaquen en la codificació d’estímuls, ja que es creu que aquestes persones tenen una base de coneixement més àmplia i saben disposar d’aquests quan és necessari.

 Pel que fa als components d’adquisició del coneixement, la superioritat és variant depenent del tipus d’altes capacitats que es detectin en cada cas. Fonamentalment, es tracta de poder establir relacions entre el conegut i el que s’ha après més recentment i tenir un domini total de la informació emmagatzemada en el seu cervell.

  • Intel·ligència cinètica: diferencia dos grans aspectes en el desenvolupament d’un individu, amb gran rellevància per a la detecció de les altes capacitats.

– Capacitat per a automatitzar la informació

– Capacitat per enfrontar-se a situacions noves

Això s’aplica quan l’individu interactua en la seva vida quotidiana i, sobretot, en situacions on els canvis es donen de forma ràpida.

La principal diferència que troben els superdotats en aquestes situacions, és que són propensos a aprendre i a trobar nous sistemes conceptuals, detectant una situació com a extraordinària i actuant diferent a com ho farien en una situació quotidiana. En aquest cas, s’utilitzen de forma adequada la combinació, la codificació i la comparació (formant part dels components d’adquisició).

  • Intel·ligència pràctica: aquest tipus d’intel·ligència, no es centra en l’adquisició i la utilització del coneixement, sinó en l’adaptació de l’individu gràcies a aquest coneixement, i a la capacitat de modificar també el context.

És per això, que segons Sternberg, la intel·ligència de qualsevol persona s’hauria de medir en un entorn habitual, on conviurà amb diferents valors i actituds. En el cas que la intenció sigui mesurar la capacitat d’adaptació de la

persona, s’haurà d’actuar fora de la seva zona de confort.

Per tant, la gent amb altes capacitats té un major equilibri en l’adaptació, la selecció i la configuració de l’ambient.

Teoria implícita pentagonal:

En la teoria implícita pentagonal, Sternberg relaciona la superdotació i la bellesa en un símil, on aquesta última no és ni correcta ni equivocada, senzillament la gent la distingeix.

Sternberg diu que per considerar a una persona superdotada ha de tenir cinc atributs indispensables:

– Excel·lència: la persona té alguna característica que sobresurt quan es troba amb un grup d’iguals. En aquest cas, l’excel·lència és relativa a l’entorn en el que es troba.

– Raresa: es considera que la persona ha de tenir alguna característica “rara” que la diferenciï de la resta de la gent.

– Productivitat: les capacitats de la persona han de ser expressades en forma de producte, o si més no, han de ser un potencial d’aquest que, en un futur, es pugui aplicar socialment.

– Demostrabilitat: la persona per ser detectada amb altes capacitats ha de realitzar més d’un test que l’acrediti com a tal, ja que creu que factors externs poden afectar als resultats dels tests.

– Valor: la persona ha de tenir un rendiment superior tant de forma individual com social.

Per tant, el major o menor grau en que es donen les diferents alteracions en relació a la resta, no és el més important, sinó com totes es combinen per fer que la persona destaqui en el resultat.

 

Models basats en l’entorn sociocultural:

Els models socioculturals el que sostenen és que, a part de les capacitats, es necessita un ambient determinat per tal que aquestes es puguin aprofitar, i que per tant, l’excepcionalitat és relativa als diferents canvis històrics i culturals.

Aquests models mantenen que la superdotació necessita ser avaluada des de diferents punts de vista, de forma multidimensional.

Creuen que hi ha una evolució en la creativitat i en els talents de les persones amb altes capacitats al llarg de la seva vida, i que per tant, no tot el que es pot veure en un infant es demostrarà quan aquest creixi, o poden haver-n’hi de nous que apareguin en l’edat adulta.

El model de Tannenbaum

Segons Tannenbaum és difícil saber si el que podria ser una superdotació en un infant, es desenvoluparà com a tal durant la seva etapa adulta, ja que hi ha molts factors (socioculturals) que poden afectar al desenvolupament de la superdotació, i no se’n pot preveure el comportament i l’evolució.

Per tant, principalment, el que diu aquest model, és que hi ha d’haver una coincidència entre les qualitats que mostra una persona, un ambient sociocultural que en permeti el desenvolupament, i a la vegada, que aquesta societat en la que es troba, pugui tenir en compte les qualitats d’aquesta persona.

  • Aquest és un fet, que tot i semblar força evident, no s’ha donat ni en tots els moments ni en totes les èpoques per igual. Finalment, és el grup de persones que ens envolten el que decideix valorar el producte que cadascú és capaç d’elaborar i que per tant, poden considerar certes actuacions fruit d’un talent, d’una superdotació, o pensar que darrere hi ha només esforç.

La teoria de Tannenbaum no es considera científica, sinó que intenta fer una aproximació del concepte de superdotació que aporta idees a treballar amb aquest perfil d’alumne.

El que va fer va ser una readaptació del que ja existia, posant més èmfasi en el context de la persona, i no només en les seves possibilitats.

Talents escassos: segons Tannenbaum, n’hi ha molt pocs, i tenen la capacitat de facilitar la vida de la resta de la gent només per la utilització que fan del seu talent. Aquests talents escassos solen mostrar-se en formes clares d’ajudar, com serien les diferents tecnologies, la medicina o la política.

Per tant, el que Tannenbaum diu, és que no hi ha només un talent que destaqui clarament sobre la resta, sinó que a més, els que el posseeixen, decideixen utilitzar-lo per poder ajudar als altres, i en aquest punt és on marquen la diferència.

Utilitzen el seu talent per millorar l’entorn en el que viuen.

Talents excedents: són aquells que tenen les persones amb alta sensibilitat, i sovint venen acompanyats d’una alta creativitat. És per això, que aquests talents s’acostumen a mostrar de forma artística, ja sigui en literatura o en altres formes de cultura.

Generalment, el que intenten aquestes persones és que la cultura de la que ells disfruten, arribi a tothom per igual, encara que en algunes ocasions, poden veure els seus intents frustrats per no rebre una resposta positiva per part de la societat.

  • Depenent de l’entorn en el que creixin aquestes persones, hi ha més possibilitats que aquest talent no es mostri, ja que si no és una superdotació, i l’accés a la cultura i l’art és limitat, pot no desenvolupar-se.

Talents de quota: són aquells que la societat només requereix en una quantitat específica, i que per tant, no sempre s’arribaran a desenvolupar en la seva totalitat, dependrà de les necessitats de cada moment.

La seva principal característica és la raresa estadística, ja que n’hi ha pocs, i dins d’aquest grup, encara n’hi ha menys que es mostrin completament desenvolupats.

Talents anòmals: són aquelles persones que poden explotar els poders de la ment i del cos de manera que són capaços d’impressionar al públic, tot i que moltes vegades, són considerades rareses que impliquen la desaprovació social.

Aquesta teoria mai ha estat del tot acceptada, ja que després dels diferents descriptors que Tannenbaum va oferir, es podia veure clarament que la línia divisòria entre el que era un talent i el que no ho era, costava més de veure que el que s’havia pensat en un principi.

Igualment, si que ha servit per demostrar, que per tal que el talent i la superdotació es mostrin en el seu màxim exponent, és important que l’entorn de la persona n’afavoreixi el desenvolupament.

 

Teories basades en les capacitats:

Les teories basades en les capacitats tenen una gran semblança amb les teories clàssiques, ja que van orientades principalment a la metodologia de detecció, en un intent de conceptualitzar els fenòmens que es donen en la intel·ligència humana.

Consideren que les capacitats són estables en una persona en el sentit evolutiu, i per tant, defensen que n’és necessària una detecció precoç. La capacitat intel·lectual és considerada com un potencial innat, que es pot complementar amb factors de desenvolupament posteriors que afecten l’avenç de les capacitats innates.

Consideren l’excepcionalitat intel·lectual com una actitud de grau superior, però es fa una diferenciació en les diferents aptituds i característiques.

Hi ha investigacions sobre la base conceptual comuna que tenen ambdós conceptes, però encara existeixen llacunes d’informació en aquests estudis. Aquesta buits d’informació dificulten, encara avui, la transferència de coneixement.

Tot i això, es segueix investigant sobre el tema progressivament, i per tant, en alguns moments han aparegut contradiccions que dificulten la interrelació entre les bases teòriques i les proves científiques.

Per tant, es diu que s’està seguint la línia teòrica d’estudis que va començar amb les teories més clàssiques i que s’aniran perfilant amb més estudis.